Normativa Legal vers
l'amiant
A partir del problema inicial de
l’emmalaltiment dels treballadors exposats a la inhalació de
partícules d’amiant i a la resistència de les empreses en admetre el
problema de salut, les reivindicacions dels treballadors i de les
centrals sindicals arreu del món occidental, han fet possible
l’aprovació d’una legislació restrictiva i/o prohibitiva vers l’ús
de l’amiant. Les queixes i reclamacions continuaran en els propers
anys, a causa del llarg període de latència de la malaltia, fins que
la major part del problema hagi passat.
A continuació, es recull, per ordre cronològic,
quina ha estat aquesta legislació als Estats Units d’Amèrica
(1972-1999), l’Estat Espanyol (1961-2001) i la Unió Europea
(1983-2003).
Estats Units d’Amèrica (1972-1999)
Entre 1972 i 1999 sorgeix la legislació
nordamericana que ha prohibit l’ús de l’amiant en aquell país.
L’EPA, “U.S: Environmental Protection Agency”,
va començar l’any 1972 a prohibir certs usos de l’amiant als Estats
Units. En data del 12 de juliol de 1989 va prohibir els productes
que contenien amiant. Aquesta prohibició va ser revocada per un
tribunal d’apel·lació, el “Fifth Circuit Court of Appeals in New
Orleans”, l’any 1991. Tanmateix, van continuar prohibits els
següents productes, amb contingut d’amiant: baietes per netejar a
terra, cartró enrotllat i especialment paper ondulat, paper
comercial i paper d’especialitats, nomenclatures pròpiament
nordamericanes. Per altra part, també es prohibien els “nous usos” o
productes amb contingut d’amiant que mai havien estat fabricats
abans.
L’EPA va fer pública una altra norma
clarificadora, amb data 18 de maig de 1999, la qual continuava
prohibint els productes fets amb amiant. Sembla que la prohibició de
1989 i les limitacions imposades pel tribunal de New Orleans més que
clarificar el problema l’havia enfosquit i s’havien creat molts
malentesos. Per aquesta raó va ser emesa la clarificació de
1999.
Les regulacions de l’EPA van caure sota
l’autoritat de dues lleis federals i les seves implementacions
resultants: 1) La norma “Clean Air Act”, i 2) la norma “Toxic
Substances Control Act”. La primera de les dues normes havia
prohibit els materials aïllants incombustibles (any 1973) i els
materials decoratius (any 1978). A més, una nova revisió de 1990,
prohibia altres materials amb més d’un 1% d’amiant emprats a la
construcció, tubs i conductes a menys que l’amiant fos encapsat. En
definitiva, hi havia molts productes prohibits, però encara n’hi
havia d’altres que podien ser fabricats.
Estat Espanyol (1961-2001)
El Govern Espanyol ha pres tardanament certes
mesures a favor de l’eliminació de l’amiant com a producte emprat a
la indústria. Tanmateix, Espanya, al costat de Portugal i Grècia, ha
estat el darrer membre de la Unió Europea en prohibir l’ús de
l’amiant. No serà fins l’u de gener de 2005 que l’amiant estarà
oficialment eradicat de l’Estat Espanyol, quant a material de
consum. Vegem-ne quina ha estat la legislació específica entre els
anys 1961 i 2001:
Fins l’any 1961, Espanya no tenia cap regulació
de Seguretat i Higiene en el Treball en relació a l’exposició a
l’amiant.
Reial Decret 2414/1961, de 30 de novembre, que
regulava per primera vegada a Espanya la concentració màxima permesa
d’amiant, la qual va ser establerta en 175 mg/m3, emprant
procediments gravimètrics pel càlcul del pes.
Ordre 762/1961 va reconèixer l’asbestosi com
una malaltia laboral.
Ordre Ministerial de 21 de juliol de 1982 que
especificava el criteri d’exposició a raó de 8 hores per dia i 40
hores per setmana, les quals eren les mateixes dades que uns anys
abans havien establert els nordamericans.
Reial Decret 1351/1983, de 27 d’abril (BOE
27-05-83), que prohibeix la utilització de l’amiant en el procés
d’elaboració i tractament dels productes alimentaris.
Ordre Ministerial de 31 d’octubre de 1984,
segons la qual s’aprova el Reglament sobre treballs amb riscs
d’amiant (BOE 267, 7-11-84; BOE 280, 22-11-84). Fou de resultes de
l’ingrés de l’Estat espanyol a la Unió Europea. És l’instrument
bàsic de la legislació espanyola i cobreix totes les activitats on
els treballadors es trobin exposats a la pols d’amiant. La
crocidolita, amiant blau, va quedar prohibit a Espanya l’any
1984.
Ordre Ministerial de 7 de gener de 1987 (BOE
13, 15-01-87), de caràcter general, però aplicable en els casos que
els treballadors poguessin trobar-se exposats a la pols amb fibres
d’amiant, procedent de la manipulació de materials als edificis,
equips i instal·lacions amb amiant.
Reial Decret 1406/1989, de 10 de novembre, que
va limitar la comercialització i l’ús de substàncies perilloses com
l’amiant.
Reial Decret 108/1991, d’1 de febrer, per
prevenir i reduir la contaminació ambiental causada per l’amiant. Es
prohibeixen les emissions a l’atmosfera de materials d’amiant que
excedeixin concentracions de 0,1 mg/m3.
Ordre Ministerial de 26 juliol 1993 (BOE 186,
5-8-93), segons la qual s’aprova el reglament sobre treballs amb
risc d’amiant. Prohibeix l’ús de la crocidilita, que ja havien
prohibit l’any 1984.
Llei 24/1997, de 16 juliol, article 8, que
modifica l’art. 137 de la Llei General de la Seguretat Social.
Denegava sistemàticament totes les sol·licituds d’Incapacitat
Permanent, malgrat la trista realitat en sentit contrari:[1]
...aquel trabajador que un día abandonó la
fábrica para no volver y que morirá fuera de ella después de varios
años de una existencia miserable y desesperada. Para colmo, la causa
del triste suceso se atribuirá a cualquier enfermedad imaginaria no
relacionada con el amianto. Entre 1980 y 1997 la Administración
española sólo ha reconocido 37 muertes relacionadas con el amianto
mientras que en el Reino Unido, por ejemplo, cada año se reconocen
2.800 muertes por exposición al amianto, en Francia 1.100 y en
Alemania 2.000. Y no es que en España no haya expuestos al amianto:
más de 60.000 trabajadores lo estuvieron en los últimos 30
años.
Ordre del Ministeri de la Presidència, de 7 de
desembre de 2001 (BOE 14-12-2001), que modificava l’annex I del
Reial Decret 1406/1989 i que prohibia la utilització, producció i
comercialització del crisotil a Espanya, a partir de 14-06-2002,
enlloc de l’u de gener de 2005 com assenyala la Directiva Europea.[2]
Tanmateix, aquell avançament al 14 de juny de
2002, de la prohibició de l’amiant, no va ser duta a terme. El Grup
Parlamentari Socialista al Congrés dels Diputats va presentar una
pregunta segons la qual:[3]
en septiembre de 2002 entraron por Huelva,
procedentes de Gibraltar, 5.000 kilos de amianto crisotilo. Tenemos
también constancia de que en diciembre de 2002 entraron por Las
Palmas, procedentes de los Países Bajos, 21.000 kilogramos de
amianto. Y tenemos constancia de que en febrero de 2003 volvieron a
entrar por Huelva, también procedentes de Gibraltar, otros 3.000
kilogramos de amianto... Nuestra pregunta sería por qué se sigue
recibiendo amianto en España si está prohibido.
L’Estat espanyol ha estat un dels més
permissius, tradicionalment, al costat de Portugal, Grècia i
Irlanda. Espanya s’ha alineat sovint al costat dels països que
permetien l’ús de l’amiant de forma “controlada”, val a dir, tal com
assenyalaven els minaires, els productors de fibres d’amiant
(Canadà). Espanya, Grècia i Portugal es van oposar inicialment a la
Directiva amb les mateixes objeccions que ha mantingut l’Institut de
l’Amiant, de Canadà, val a dir dient que no acceptaven les raons
científiques exposades pels altres estats membres. No oposaven
resistències a l’efecte tòxic de l’amiant per la salut, sinó a les
formes, ara conegudes, d’utilitzar l’amiant amb seguretat i
minimitzar els seus riscs i a la possible toxicitat dels productes
alternatius, com la fibra ceràmica, avui emprats.[4] Angel C.
Cárcoba, de CC. OO., és encara més clar quan manifesta que “el
Gobierno se alía con los productores de muertes” i envia a una
reunió de Brussel·les, en representació del Ministeri d’Indústria,
un “empleado de Uralita y de AFAC (asociación de productores de
amianto)”.[5] Afegeix:
Espanya, junto a Grecia y Portugal, se alía con
las posiciones de la Asociación de la Industria del Amianto (AIA),
lo que supone que miles de trabajadores y ciudadanos se verán
expuestos a morir en los próximos años de una terrible enfermedad
como es el cáncer de pleura y pulmón. El Estado español, junto a los
empresarios que usan amianto serán los responsables de estas
muertes...
...¿Cómo se puede defender la salud alineándose
con los productores del amianto?
A diferència d’altres països europeus,
com Anglaterra, França i Itàlia, que han incorporat notables mesures
complementàries per a reduir riscos en l’amiant que ja hi ha
col·locat en edificis privats i públics, el Govern espanyol no ha
pres cap mesura de control. Més aviat, s’accepta que l’amiant ja
instal·lat als edificis “hi podrà restar fins al final de la seva
vida útil”. Quina és avui la seva vida útil? Com diu el Col·legi
d’Aparelladors de Barcelona es tracta d’una “visió molt poc sensible
a uns riscos difícils de determinar, però existents”.[6]
Unió Europea (1983-2003)
La Unió Europea, amb les seves directives
relatives a l’amiant, ha creat unes millors condicions i un millor
marc legal per resoldre els problemes de l’amiant en els diferents
països integrants de la unió.
Alemanya, Itàlia i Àustria van prohibir l’ús de
l’amiant-ciment entre els anys 1994 i 1995. Dinamarca, Finlàndia,
Holanda i Suècia ho havien prohibit molt abans. Només set països
membres de la Unió Europea continuaven mantenint l’autorització per
l’ús de materials d’amiant-ciment. França ha estat un dels països
més llargament oposats a la prohibició de l’amiant fins que,
tardanament, va acceptar-la (juliol 1996).
Asbestos Directive, 83/477/EEC:
La legislació europea sobre l’amiant arrenca
amb aquesta directiva que regula la producció, ús, extracció i
eliminació dels materials d’amiant ciment.
Directiva Europea 26-07-1999:
Directiva 1999/77/CE, de 26 juliol, que
estableix que l’exposició a l’amiant està associada amb l’asbestosi,
el mesotelioma i el càncer de pulmó. Per protegir la salut humana es
prohibeix definitivament la utilització de l’amiant i dels productes
que el continguin. Es dóna uns terminis i s’aprova que l’u de gener
de 2005 serà la darrera data per l’ús d’amiant dins dels països de
la Unió Europea. Aquesta excepció era només que per tres estats
europeus, Espanya, Portugal i Grècia, els darrers en permetre l’ús
industrial de l’amiant.
La Unió Europea va adoptar una directiva el
juliol de 2002, segons la qual prohibia la utilització de l’amiant i
donava als 15 estats membres una moratòria fins l’any 2005 per
adaptar-se a aquesta directiva.
Asbestos European Conference 2003:
La Conferència sobre l’Amiant va tenir lloc a
Dresde l’any 2003.
Va concloure amb la necessitat d’eradicar els
riscs per la salut que té l’amiant, la qual cosa significa difondre
les experiències europees i adaptar-les a les necessitats d’altres
països.
Tot això adreçat a l’objectiu final que ha de
ser la prohibició, a nivell mundial, de la producció i l’ús de
l’amiant.
Directiva Europea 27-03-2003:
La directiva 2003/18/EC, de 27 març 2003, ha
suposat una revisió del problema i un cert avanç. El neu text de
l’article 5 significa que, a la pràctica, està prohibida la
fabricació de materials que continguin amiant. Un altre punt positiu
ha estat la reducció del límit d’exposició a 0,1 fibres/c.c.
Tanmateix, la directiva encara té algunes
deficiències. No cobreix els treballadors autònoms; no disposa que
els treballs de reparació i enrunament d’edificis amb amiant els
facin empreses homologades; i les llistes d’obrers exposats a
l’amiant encara registren greus deficiències.
Caldria un registre de tots els edificis que
tenen amiant de cada país. Les normes que regulen l’exposició a
l’amiant no poden ser aplicades sinó hi ha aquestes llistes
d’edificis. En aquests moments, la més perillosa exposició a
l’amiant no són ni la fabricació industrial ni la neteja de llocs
amb amiant sinó l’enrunament d’edificis.
Per altra part, la legislació de cada estat
europeu és diferent i presenta moltes variants quant a la protecció
contra l’amiant. No hi ha criteris uniformes en el reconeixement de
la malaltia laboral. També hi ha grans diferències en el
reconeixement del mesotelioma. La informació estadística disponible
sobre l’asbestosi també mostra considerables disparitats entre els
estats. Per exemple, l’asbestosi, com malaltia professional, és
reconeguda amb diferents índexs:
País Afectats
per milió de treballadors
Bèlgica 96
Alemanya 59
França 30
Gran Bretanya 28
Portugal 1
Caldria que la UE unifiqués un sistema per
millorar les compensacions a les víctimes d’asbestosi, incloent a
més dels treballadors afectats, els autònoms i els familiars dels
treballadors que, amb la neteja de la roba laboral, també han estat
exposats a la malaltia.
Caldria aconseguir també disposicions legals
contra els directament responsables de l’exposició de treballadors,
familiars i veïns a l’amiant. Des d’una perspectiva política,
s’hauria de posar punt i final a la tolerància que des de
l’Administració hi ha vers els delictes laborals que afecten la
salut laboral dels treballadors i que, per altra part, han
beneficiat econòmicament les empreses causants de la malaltia.
També les activitats de les companyies europees
vers el tercer món van acompanyades, de vegades, amb una doble
moral, una doble norma de comportament empresarial. Mentre que a
Europa es limiten i prohibeixen els usos de les matèries
contaminants, com l’amiant, no tenen cap inconvenient en exportar o
produir en aquells països els productes que tenien prohibits en els
seus.
PROHIBICIONS DE L’AMIANT (1970-2002)
A continuació es recull, cronològicament, a
partir dels anys 1970, quines han estat les prohibicions d’aquest
material en diferents països.
Dècada 1970:
La CPSC, “US Consumer Product Safety Commission”, va prohibir l’ús
d’amiant en els aïllaments de parets i proteccions contra el
foc.
1983:
El Real Decret espanyol 1351/1983 va prohibir
l’ús d’amiant en el procés d’elaboració i tractament dels productes
alimentaris.
Islàndia prohibeix, amb excepcions, tota classe
d’amiants.
1984:
L’Ordre espanyola de 31-10-1984 aprova el
Reglament sobre treballs amb risc d’amiant i prohibeix l’ús de la
crocidolita (amiant blau) mentre que per les restants varietats
d’amiant estableix una concentració mitjana permissible d’1
fibra/c.c.
Noruega prohibeix, amb excepcions, tota classe
d’amiants.
Mitjans 1980s
El Salvador és el primer país americà que
prohibeix l’amiant.
1986:
La ILO, “International Labour Organisation”, en
la seva Convenció 162, demana l’ús segur de l’amiant, sense
prohibir-lo, al temps que assenyala una estricta regulació del
crisotil i el reemplaçament per productes substitutoris no
tòxics.
Dinamarca i Suècia prohibeixen l’ús d’amiant
crisotil.
La CIOSL, “Confederació Internacional
d’Organitzacions Sindicals Lliures”, va prohibir l’ús de
l’amiant.
1988:
Hongria prohibeix els amiants amfíbols.
1989:
L’EPA, “Environmental Protection Agency”, dels
EE.UU., va prohibir qualsevol nou ús d’amiant als EE.UU.
Suïssa prohibeix les variants d’amiant de
crocidolita, amosita i crisotil.
1990:
Àustria prohibeix el crisotil
1991:
Holanda aprova la primera d’una sèrie de
prohibicions de l’amiant crisotil.
1992:
Finlàndia i Itàlia prohibeixen l’ús del
crisotil
1993:
Alemanya prohibeix les varietats d’amiant
crisotil, amosita i crocidolita.
Croàcia fa el mateix amb la crocidolita i
l’amosita.
1995:
Japó prohibeix la crocidolita i l’amosita.
Kuwait prohibeix tota mena
d’amiants.
1996:
França prohibeix el crisotil.
Eslovènia prohibeix la fabricació de materials
d’amiant ciment.
1997:
Polònia i Mònaco prohibeixen l’amiant.
1998:
Bèlgica, Aràbia Saudí i Lituània prohibeixen
l’amiant.
1999:
Directiva de la Unió Europea 1999/77/CE, de
26-7-1999, que prohibeix l’ús de l’amiant a partir de l’u de gener
de 2005.
El Regne Unit prohibeix el
crisotil.
2000:
Irlanda prohibeix el
crisotil.
2001:
Ordre de 7-12-2001 del Ministeri de la
Presidència espanyol que prohibeix l’ús de l’amiant.
Brasil, Xile i Argentina prohibeixen
l’amiant.
2002:
Luxemburg, Eslovàquia i Uruguay prohibeixen
l’amiant.
Resum
Com es pot veure, Espanya ha estat un dels
darrers estats europeus en prohibir l’ús de l’amiant. Molt abans que
Espanya, els països nòrdics, com Noruega, Suècia i Dinamarca, van
prohibir-lo.
Altres països petits, com Islàndia, Croàcia,
Mònaco, etc., van prohibir-lo també abans. Els grans països
industrials, com Alemanya, Itàlia, França i Gran Bretanya, també van
passar davant Espanya.
Països americans, com El Salvador, Brasil, Xile
i Argentina, van ser també pioners en les prohibicions, molt abans
que Espanya. Països àrabs com Kuwait i Aràbia Saudí també ens van
avançar.
Finalment, Espanya es va quedar dels darrers en
prohibir-lo, al costat de Luxemburg, Eslovàquia, Grècia i
Portugal.
Tornar a
l'apartat d'informacions
generals
|
