|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
a) Uralita, S. A. 1971-2002:
Font: Fomento de la Producción (Barcelona)
Les dades són en milions de pessetes fins l’any 1999 i en milions d’euros a partir del 2000. b) Rocalla, S. A. 1971-1993:
Font: Fomento de la Producción (Barcelona)
Les dades són en milions de pessetes.
El 1983 va fer suspensió de pagaments i poc després va ser integrada al Grup Uralita. El 1992 Uralita controlava el 81% de Rocalla. c) Fibrotubo Fibrolit, S. A., després Fibrolit Bonna, S. A.,
1974-1993:
Font: Fomento de la Producción (Barcelona)
Les dades són en milions de pessetes.
Els Roviralta i els March, els grans beneficiats d’Uralita La Uralita dels inicis va suposar un boom econòmic pels germans Roviralta que van passar, de no posseir grans mitjans de riquesa, a rics milionaris en molt pocs anys. Recordarem els orígens humils de Josep M. i Manuel Roviralta. Els seus pares eren botiguers al carrer Ferran de Barcelona i la major riquesa que van donar al fill gran va ser pagar-li la carrera d’enginyer. Als anys vint, Roviralta ja era conegut com “el Roviralta del iot, del Rolls-Royce i de la casa-palau “Les Escales”, a la part alta de la ciutat. A la seva mort, els dos germans, solters, van crear la Fundació Roviralta, a la qual li van deixar tot el seu patrimoni. La Fundació va ser dotada inicialment amb deu milions de pessetes i va ser instituïda com l’hereva universal dels dos germans, Josep M. i Manuel Roviralta i, a la seva mort, els anys 1961 i 1962, respectivament, va rebre l’herència d’ambdós. Cinc anys més tard, la Fundació comptava amb 600 milions de pessetes i l’any 2002 amb 30 milions d’euros (5.000 milions de pessetes). Els propietaris de la Uralita, des de l’any 1943 van ser la família March, de Palma de Mallorca, encapçalada pel seu fundador, el navier Juan March Ordinas, i continuada pels seus fills i nets. La plantilla del Grup Uralita, a España, va créixer sense
parar fins l’any 1990:
Any Plantilla
1925: 350 (només hi havia
Cerdanyola)
1930: 700 (només hi havia
Cerdanyola)
1973: 4.400 (1.375 a Cerdanyola)
1980: 4.796
1990: 9.844
1995: 6.069
2000: 5.662
Els beneficis nets, oficialment declarats, han estat els
següents:
Any Milions Ptes
1973: 350
1992: 2.814
1995: 6.021
2000: 5.810 La diversificació de productes, de resultes de l’asbestosi Abans de 1980, URALITA lluïa ufanosament les seves dades a les revistes econòmiques, les quals deien que “es la primera compañía de amianto-cemento de España y una de las más importantes del mundo por su volumen de producción”. A més, es deia que “su producción abarca todas las modalidades de amianto-cemento hasta alcanzar un muestrario de 4.000 artículos distintos”.[1] El 1974 ja declarava que el fibrociment corresponia al 80% del seu negoci i altres produccions (teules, pintura, ceràmica, etc.) aplegaven el 20% restant. Tanmateix, URALITA va produir el 1977 660.450 tones de materials d’amiant-ciment, entre plaques, tuberia i moldejats. La seva competència, ROCALLA, va produir aquell any 660.460 tones; i FIBROTUBO, una altra competència, produïa 138.838 tones. En total, entre les tres, 1.459.748 tones de materials d’amiant-ciment, amb les seves runes, la seva pols i la seva agressió vers la salut. Les vendes de fibrociment fetes per Uralita el 1981 van pujar a 13.291 milions de pessetes, val a dir, el 41,10% de la venda total. Continuaven diversificant el negoci i ara s’havia estès a pintures, formigó, plàstic, teules, ceràmiques, recs i guix. El 1989 és el darrer any que URALITA dóna compte, amb un genèric “campos del fibrocemento”, que els materials de fibrociment (amiant-ciment) formen part de la seva gama de productes. A partir d’aquell any ja no hi ha referències al fibrociment. L’aparició “legal” de l’asbestosi i la legislació espanyola i europea feien d’aquell producte un fals amic que calia obviar. Va augmentar la diversificació dins del camp dels materials de la construcció. L’any 1998 l’empresa va informar que tancava “la fábrica de fibrocemento con amianto de Sevilla” i que tenia una segona línia de “fibrocemento sin amianto” a Valladolid. ROCALLA publicava que produïa materials d’amiant-ciment fins l’any 1978. Entre 1979 i 1982 feia referència a les revistes econòmiques de materials de “fibrociment”, convertit aquest concepte en una paraula neutre que podia ser entesa sense component d’amiant. Per la seva part, FIBROTUBO, fins l’any 1980 es va referir a “plaques, tuberia i moldejats” i entre 1981-1991 aquelles denominacions van passar a la genèrica de “fibrociment”. La propietat, de la família March a la Serratosa Una de les característiques que el fundador Juan March implantava en els seus negocis era la de no haver de compartir-los amb cap altre soci. Cercava sempre la propietat total. No sempre ho aconseguia. A més, va anar eliminant competències, mitjançant la compra i l’absorció de totes elles, fins arribar a convertir-se en un fabricant monopolista, sense cap rival al mercat. Al final del procés, iniciat els anys setanta, totes les competències que produïen amiant-ciment van ser comprades pel propietari March i absorbides per Uralita. Cal comptabilitzar en aquest llarg procés a Caolita, de Quart de Poblet, Iberit de Valladolid, Fibrocementos Castilla de Vicalvaro, Fibrotubo de Valdemoro (1989) i Rocalla de Castelldefels (1991). El Grup March va mantenir el seu domini de l’empresa Uralita fins fa pocs anys. Juan March Delgado va ser el president fins l’any 1975. José Maria Navarro Oliva, un dels seus homes de màxima confiança, va gaudir de la presidència entre 1976 i 1981. Va ser succeït per Juan Antonio García Díez, qui va ser president entre 1982 i 1995. El següent president va ser Juan Miguel Antoñanzas Pérez Egea, qui es va mantenir en el càrrec entre 1998 i 2001. El darrer president conegut, des de 2002, ha estat Javier Serratosa, cap del Grup Nefinsa i membre de la família que el novembre de 2002 va fer una OPA sobre el 41% del capital d’Uralita. El febrer de 2003 ja controlaven el 45,7% del capital. Cloenda Amb aquesta breu ullada a les principals indústries espanyoles productores de material d’amiant-ciment, des de l’any 1907 fins el 2003, hem pogut copsar el paper principal que l’amiant ha tingut per totes aquelles companyies com a producte generador de rics beneficis i de positius resultats als comptes d’aquelles companyies. Un cop l’asbestosi esclata com a problema de salut, aquelles empreses tracten d’amagar-lo (les primeres queixes a Cerdanyola no van poder ser fins l’any 1977) i la fi de la producció de materials d’amiant-ciment no va tenir lloc fins vint anys més tard. Tot i això, l’amiant continua entrant a l’Estat espanyol perquè les moratòries aconseguides pel Govern central han fet possible que fins l’u de gener de 2005 no estigui legalment eradicat el seu ús com a producte industrial. Molts guanys per les companyies, molts malalts entre els obrers i la població propera a les fàbriques i encara l’any 2004 l’administració pública i els tribunals espanyols no reconeixen els malalts actius i passius, directes i indirectes, com damnificats per l’amiant a causa de la poca cura que les empreses van tenir en el seu dia per preservar la salut d’aquelles persones. [1] Fomento de la
Producción. Barcelona, any
1971.
|