|
Deontologia de l'enginyer davant
l'amiant
Principis generals sobre ètica i deontologia dels
enginyers
L’enginyer, quan aconsegueix
el títol, te un bagatge tècnic elevat, amb moltes formulacions i
concepcions abstractes de la tècnica i els seus principis teòrics,
però li manca formació humanística per fer front a moltes de les
demandes que el seu treball li exigirà.
L’enginyer, a més de fer
càlculs de materials, dissenyar productes o avaluar processos, ha de
dirigir persones, ha de dialogar y manar, ha de tenir cura de la
preservació de la salut i dels riscos d’accidents. En definitiva, ha
de tenir el necessari bagatge de qualitats humanes i professionals
com per treballar en grup, negociar i arbitrar, motivar i formar,
etc.
L’ètica és sovint un
concepte molt emprat en carreres amb relació directa amb les
persones, com la medicina, la biologia, el periodisme, etc.
Tanmateix, també convé tenir cura dels components ètics i
deontològiques en relació amb les carreres més tècniques com
l’arquitectura i l’enginyeria.
L’enginyer hauria de
plantejar-se quins són els valors ètics en la ciència i la
tecnologia. Perquè unes normes són justes i altres no? Hi ha valors
millors que altres? Ètica i deontologia són components a tenir en
compte en qualsevol manifestació d’aquelles professions tècniques,
des de les matèries primeres, fins els sistemes i processos, seguint
per la maquinària, els ritmes de treball, la salut laboral, el medi
ambient i el desenvolupament sostenible, per esmentar-ne uns quants
dels principals aspectes on l’enginyer s’ha d’anar manifestant i
comprometent quotidianament. És una ètica de la
responsabilitat.
L’enginyer és obligat a
actuar en forma imparcial i objectiva, d’acord amb els coneixements
tècnics i humanístics rebuts. Ha d’actuar amb rigor, diligència i
integritat. Amb honestedat. No pot actuar ni en benefici propi ni en
prejudici aliè, ans al contrari ha de prioritzar el bé comú.
Lògicament, no es pot atorgar ni contractes ni cap altra forma
d’assignació econòmica; no pot demanar ni acceptar favors o
avantatges indegudes. Aquests comportaments tan contraris i oposats
als valors ètics i a les pràctiques deontològiques, resulten
clarament evidents. Els ha fet seus, entre d’altres, la “Commission
de l’éthique de la science et de la technologie du Quebec”. Podríem
convenir que no trobaríem conflictivitat o col·lisió d’interessos a
causa d’ells. Tanmateix, n’hi ha d’altres manifestacions menys
clares o visibles on no resulta tan fàcil decidir o prendre
decisions sense risc d’incórrer en errors.
Per altra part, hi ha
col·lectius universitaris, d’orientació força conservadora que, quan
defineixen la deontologia d’enginyers i directius, no tenen
inconvenient en recórrer a concepcions grandiloqüents, fora de
qualsevol realitat objectiva com aquelles que diuen que “l’enginyer
és l’arquitecte de l’univers”, que “l’enginyer ha transformat les
condicions de l’existència”, que “és l’animador de la tècnica” i
donen voltes i voltes sobre “la grandesa de l’obra de l’enginyer”.
Lògicament, són exageracions pròpies del corporativisme i de la
concepció de l’enginyer com una élite de superdotats. Fins i tot,
des d’òptiques teològiques, s’adverteix a l’enginyer del “perill
tecnicista” i de “frenar el culte per la tècnica”.
A mida que les empreses
s’han anat fent grans i han superat el propi Estat com a marc de
projecció econòmica, estenent-se per altres països i continents,
l’ètica ha pres altres formes que han intentat congeniar el paper de
l’empresa, dels enginyers i directius, en general, dins de societats
multiracials, multiètniques, multiculturals i plurireligioses. Les diverses
declaracions universals de valors i drets humans ajuden a situar
adequadament el paper de l’enginyer i la tècnica dins d’aquestes
societats més complexes i diverses.
Sovint l’ètica de la
responsabilitat, la deontologia professional, pot entrar en
col·lisió entre els interessos de l’empresa on treballa l’enginyer i
els altres components humanístics que resulten directament afectats.
El conflicte sorgeix quan l’enginyer creu que el comportament,
ordres, normes, etc. que dimanen de l’empresa són contraris a la
seva interpretació ètica, al bé comú. Què ha de fer? Què és el que
realment fa? A qui es deu? A l’empresa on treballa, als
treballadors, a la població on hi ha la fàbrica, al medi ambient,
etc., tots ells possiblement afectats? Davant algunes arbitrarietats
empresarials, haurien de dimitir o rescindir el contracte els
enginyers? L’enginyeria no està lliure de responsabilitats davant
les actituds de conflictes que enfronten empreses i treballadors,
les quals tenen lloc davant dels ulls dels enginyers i, fins i tot,
en alguns casos, amb la seva complicitat. Sovint l’enginyer pren
partit per la banda de l’empresa i les seves relacions amb els
treballadors són de mútua ignorància, de recels i, fins i tot,
d’hostilitat.
L’expansió industrial del
país i l’empresarial de la seva pròpia companyia són importants,
però l’enginyer no pot perdre de vista ni la qüestió social ni la
ciutadana ni la del medi on hi ha la fàbrica. La pròpia empresa i
els empresaris haurien d’estendre la justícia social vers tots els
seus treballadors i l’entorn on viuen. L’empresa hauria de ser també
comunitat i no només comunió d’objectius econòmics.
Les indústries, en èpoques
passades, han deixat una petjada de dolor, injustícia i desigualtats
que fa esgarrifar. A les condicions duríssimes de treball, les ha
acompanyat una manca de formació dels treballadors i directius,
seguida de fraus al fisc i al bé comú. No sempre ha estat així. Hi
ha hagut honroses excepcions. No es pot generalitzar, però els grans
trets empresarials han estat aquells.
Deontologia de l’enginyer
davant el conflicte de salut per l’amiant
Després de les idees
generals que s’han exposat fins aquí, en relació a l’ètica i les
pràctiques deontològiques dins de la professió d’enginyer, ens
endinsarem ara als voltants de la problemàtica sorgida de resultes
de les malalties ocasionades als treballadors, a les fàbriques, per
l’exposició a l’amiant.
L’amiant és una matèria
tòxica i cancerigena. Així ha estat exposat pels metges anglesos a
partir de 1924 i pels nordamericans a partir de 1930. Sabem que a
Espanya no seria fins els anys seixanta que arribarien els primers
esments de la malaltia.
Com eren temps de dictadura,
el ressò va ser mínim. Les queixes i mobilitzacions obreres no van
poder començar fins l’any 1977. La legislació espanyola contrària a
l’amiant no començaria a aparèixer fins l’any 1983.
En el meu cas, mai he
treballat en contacte directe amb l’amiant, però m’ha tocat visitar
les fàbriques com a proveïdor de recanvis i, sovint, he vist
l’amiant de prop. Per trobar-me freqüentment en contacte amb els
enginyers de producció de les fàbriques espanyoles, de vegades amb
els de manteniment, els preguntava sobre el risc de l’amiant per a
la salut humana i em responien que no n’hi havia cap de risc, que
eren alarmismes que venien de fora. Eren anys setanta. Només, a
partir dels anys noranta, alguns enginyers de Portugal, Costa Rica,
Colòmbia, etc., em reconeixien el risc de l’amiant i m’esmentaven el
cas d’algun obrer i, fins i tot, d’algun dirigent malalt
d’asbestosi.
Davant les malalties
produïdes per l’amiant al món del fibrociment espanyol, val a dir,
plaques pleurals, asbestosi i diferents classes de càncers, amb uns
quants milers de malalts i uns quants centenars de morts, ens
preguntaríem si han tingut o tenen alguna mena de responsabilitat
els enginyers d’aquelles fàbriques? Han acomplert degudament amb el
codi deontològic que el bé comú i la salut dels treballadors els
imposava? No tenen cap responsabilitat per no haver actuat més a
favor de les mesures de seguretat que de les eficiències de
rendiment productiu? Com s’ha publicat, “the scientific community,
unfortunately, is not always independent of the interests
involved”.
Sovint es diu que la
legislació europea prohibitiva amb l’ús de l’amiant és encara
defectuosa perquè no obliga a les empreses causants de la
contaminació a retirar les deixalles industrials amb amiant. També
perquè no aplica sancions a aquelles empreses i els seus dirigents.
El futur passa per aquest camí. La legislació espanyola va encara
molt enrere de l’europea.
Austràlia va reformar l’any
2002 la llei d’ “Occupational Safety and Health” aplicada a Western
Australia. El més significatiu de la reforma legislativa va ser la
incorporació de sancions econòmiques i penes de presó pels dirigents
de les companyies on havien hagut morts per amiant. Es deia que les
empreses que complien amb les normes de seguretat no havien de tenir
cap temor a res, però aquells que tinguessin llocs de treball
insegurs haurien d’esperar el càstig de la llei.
Sovint l’explicació fàcil és
responsabilitzar a les empreses de les malifetes comeses. Però les
empreses les formen les persones, val a dir, propietaris, dirigents
i treballadors. Lògicament, totes les responsabilitats no són dels
propietaris i dels objectius econòmics. També els dirigents i, entre
aquests els enginyers, tenen la seva responsabilitat quan avantposen
qualsevol objectiu empresarial, qualsevol norma o objectiu de
treball, davant la salut i la seguretat de tots els integrants de
l’empresa.
Per altra part, algunes
empreses i tècnics s’han excusat que la legislació vigent no ho
prohibia o que, fins i tot, ells han treballat sempre amb criteris
més restrictius que els vigents. No cal dir que, en època de
dictadura, l’asbestosi no estava reconeguda com malaltia, ni havia
massa lleis que defenguessin la salut i la seguretat laborals. No
cal dir que encara avui dia els malalts passius i les exposicions
ambientals no estan protegits per la legislació espanyola.
La pregunta difícil seria:
Havien d’anar els enginyers més enllà que les seves empreses o que
les lleis vigents en aquella defensa de la salut laboral? Més
encara, quan els serveis mèdics de les pròpies empreses tampoc no
els ajudaven gens? Més encara, quan l’entrenament i formació
d’enginyers i dirigents no era pràctica estesa en el món empresarial
espanyol dels seixanta/setanta?
Ben segur que, en aquelles
condicions, els enginyers no podien ser ni uns apòstols ni uns
màrtirs d’uns problemes que potser, per manca d’informació i de
formació, no coneixien a fons, encara que no els ignoraven, però
tampoc no és acceptable els comportaments tipus estruç, d’amagar el
cap sota l’ala i de fer veure que no es veia que aquell ambient de
treball no era ni sa ni tòxic. Els morts d’avui són la conseqüència
d’aquelles pràctiques d’ahir.
Els enginyers no poden treballar exclusivament a favor
d’objectius de rendiment i eficiència, al temps que obliden o
menystenen els comportaments ètics favorables a la salut humana i a
la seguretat laboral. L’ètica deontològica ha de formar part diària
del codi de valors de l’enginyer. Aquesta és la reflexió d’aquest
treball davant la gran quantitat de malalts i morts per amiant que
s’estan produint.
“Health
and Safety”, TUTB overview, recollit a la web www.etuc.org/tutb/uk/news-events2.html
|