Els símptomes més comuns dels càncers de pulmó
són tos, respiració asmàtica, pèrdues de pes inexplicables,
estossegades amb sang, dolors toràcics persistents, ronquera i
anèmia.
Hi ha persones que desenvolupen aquests
símptomes encara que aquest fet no suposa tenir càncer de pulmó. En
aquests casos, cal la consulta al metge.
Mesoteliomes
Els mesoteliomes són càncers rars que afecten el
revestiment dels pulmons (pleura) o els continguts abdominals
(peritoneu). La major part de mesoteliomes són produïts per
l’exposició d’amiant. Tanmateix, l’Institut Nacional del Càncer dels
Estats Units (NCI) assegura que un 30 per 100 dels mesoteliomes són
per causes desconegudes. Fumar no produeix mesoteliomes.
Generalment, els mesoteliomes es desenvolupen de 30 a 40 anys
després de l’exposició inicial i no cal que l’exposició sigui
elevada. Períodes d’exposició molt curts poden ser més que
suficients per causar un mesotelioma. Quan es declaren solen ser
molt invasors localment. Els mesoteliomes generalment van
acompanyats d’efusió pleural, dispnea[2] i dolor al
pit. Els símptomes més comuns són tos, pèrdua de pes i febre.
Els malalts diagnosticats amb mesotelioma tenen
menys possibilitats de supervivència que amb les altres formes de
malalties ocasionades per l’amiant. Fins no fa massa, els malalts
diagnosticats de mesotelioma tenien una supervivència al voltant
dels 12 mesos. Ara, en alguns casos, s’han aconseguit supervivències
de dos anys i dos anys i mig.
No seria fins l’any 1960 que es publicaria la
primera associació demostrada entre la inhalació d’amiant i el
mesotelioma. Encara que més del 60 per 100 dels casos de mesotelioma
són deguts a l’exposició laboral a l’amiant, sabem que l’exposició
ambiental i domèstica és capaç d’induir l’aparició de mesoteliomes.
Per altra part, sabem que aquestes exposicions ambiental i domèstica
són sempre de baixa dosi, la qual cosa suposa que no hi ha un nivell
de seguretat per a l’exposició a l’amiant.
Encara que totes les classes d’amiant poden
causar mesoteliomes, alguns estudis han suggerit que les anfíboles
són molt més propícies que la serpentina. És més, alguns
investigadors asseguren que la majoria de mesoteliomes es deuen a
l’exposició a les anfíboles.[3] Els
mesoteliomes més freqüents són deguts a l’exposició a la
crocidolita. L’amosita també causa mesoteliomes, mentre que el
crisotil és la variant que menys mesoteliomes ha causat. Tanmateix,
un estudi de l’any 1996 concloïa que “chrysotile asbestos is the
main cause of pleural mesothelioma”.[4]
Els mesoteliomes invariablement esdevenen
fatals. La majoria dels malalts diagnosticats amb mesotelioma moren
entre un i dos anys i escaig després del diagnòstic. Les teràpies de
quimioteràpia i radiació no donen bons resultats. Tampoc la cirurgia
cura aquests tumors. Tanmateix, hi ha tractaments adreçats a
controlar el dolor i les dificultats respiratòries amb la fi de
preservar la major qualitat de vida possible.
