El
món del fibrocement va ser un món idíl·lic fins la irrupció dels
primers problemes derivats de l’amiant. Material modern, que
permetia fabricar milers de productes. Tots ells, novedosos,
excepcionals. Baix cost de matèria, baix preu de producte i grans
guanys pels productors miners i pels de materials amb
amiant.
Tot
de sobte, aquell món es va venir abaix als anys setanta del segle
XX, de resultes de l’aparició de la malaltia. Negació de les
evidències, justificació del bon quefer industrial i respecte a les
legislacions vigents van ser les primeres respostes dels industrials
de l’amiant.
A
mida que els malalts es morien, la legislació es va tornar més
estricte i les fàbriques obsoletes van haver de tancar. Anys 80 i 90
del segle XX.
Tanmateix,
a partir dels 90, els productors d’amiant han modernitzat el seu
discurs, el qual han dotat d’un màrqueting propagandístic com si
fóssim davant la segona revolució de l’amiant i com si els usuaris
fossin ximples si no el fan servir.
El
discurs dels productors d’amiant
Els
principals països productors d’amiant, val a dir, els minaires,
s’oposen a qualsevol prohibició que limiti l’ús de l’amiant com a
matèria primera industrial.
Aquests
països productors són Canadà, Zimbawe, Sudàfrica, Brasil, etc.
Canadà és el segon país productor d’amiant del món, amb 500.000
tones per any. Zimbabwe és el cinquè amb 150.000 tones.
Els
productors d’amiant tenen grans instituts defensors d’aquella
matèria. “The Asbestos Institute”, de Quebec, és un dels més
importants centres de divulgació de l’ús de l’amiant. També
l’Associació Internacional d’Amiant (AIA), de Canadà, organitza
campanyes per promoure l’ús de l’amiant i per fer veure que l’amiant
no és perillós per la salut.
Al
costat dels productors minaires, hi ha hagut les grans empreses
multinacionals productores de materials d’amiant-ciment, com
l’americana Johns Manville, la canadenca Asbestos Corporation, la
britànica Cape, la franco-belga Eternit, l’espanyola Uralita. La
major part d’elles han abandonat ja l’ús de l’amiant. D’altres més
petites, com la Pizarreño a Xile, la Lusalite i la Cimianto a
Portugal, la Rocalla i la Fibrolit a Espanya, la Copasa a Venezuela,
la Colombit i la Manilit a Colombia, la Tubasec a Equador, etc.,
totes elles aplegades han aconseguit grans beneficis i importants
nivells de malalts i difunts a causa de les malalties produïdes per
l’amiant. Fins i tot, algunes d’elles han desaparegut ja com
empreses industrials o han canviat de nom.
Els
interessos econòmics d’aquests grups empresarials són molt forts,
els guanys assolits són elevadíssims, al temps que les compensacions
econòmiques pagades als afectats han estat –i encara ho són-
mínimes, insignificants, testimonials. L’amiant és barat de produir
i dóna guanys elevats. Es diu que l’any 1998 es van produir
1.950.000 tones d’amiant amb uns guanys de 1.000 milions de
dòlars.[1]
El
discurs ideològic que utilitzen, modern en diuen, afirma que: 1)
l’amiant no és nociu, sinó que ha estat mal emprat; 2) que la
crocidolita no s’ha d’utilitzar, però que el crisotil si, perquè és
bo; 3) que s’ha de fer un “ús controlat” de l’amiant; 4) que ells
han respectat sempre els límits d’exposició establerts per la
legislació i que, fins i tot, els que han aplicat, sovint han estat
inferiors; 5) en una llarga amnèsia de moltes dècades no diuen res
del que feien i passava abans de 1980; només es refereixen a
ara.
Els
industrials de l’amiant a França defensaven als anys noranta el
“control del risc”, com a mesura preventiva. Aquell control va posar
en evidència la mortalitat produïda a la pràctica.[2]
L’Estat
espanyol encara ha estat més permissiu amb l’amiant que el francès.
Espanya s’alineava, fins no fa massa, amb els països que permetien
l’amiant d’una manera “controlada”. Val a dir, Espanya ha estat un
dels estats més permissius.[3]
De
vegades, és el propi Estat, l’administració pública, el responsable
patronal de les malalties produïdes per l’amiant. Aquest és un cas
propi de països de règim dictatorial, com Cuba, Argèlia o l’Egipte
d’anys enrere, els quals exercien el paper d’empresaris fabricants
de productes d’amiant-ciment. Espanya, com un dels països
capdavanters en la fabricació de vaixells, amb empreses estatals com
la Bazán i altres drassanes, ocasiona també la malaltia de nombrosos
treballadors i, en aquests casos, no és la iniciativa privada ni els
empresaris capitalistes, sinó els dirigents polítics i econòmics de
l’Administració Pública els responsables de les empreses que han
produït la propagació d’aquella malaltia en els respectius llocs de
treball.
La
ideologia dels productors o la mitificació de l’amiant
Pels
minaires i els empresaris industrials, defensors acèrrims de
l’amiant com a producte excels de la civilització occidental,
qualsevol paraula o concepte abstracte és poc per a situar l’amiant
dins la seva posició destacada entre el munt de matèries i productes
que han servit per fer avançar el món.
Aquells
defensors exacerbats han definit l’amiant com un producte
meravellós, un “magical mineral”, un tot terreny avançat. Fins i
tot, hi ha qui ha dit d’ell que era “the mineral of a thousand
uses”.
La
queixa dels afectats per l’amiant
Els
treballadors, afectats directes per les malalties ocasionades per
l’exposició a l’amiant, han fet palesa la seva problemàtica, força
tardanament, probablement per desconeixement oficial, legal i mèdic
de les malalties.
Només,
quan han hagut molts casos diagnosticats o mitjanament diagnosticats
i, sobretot, quan s’han fet presents les primeres defuncions, els
treballadors i, especialment, les queixes i reivindicacions de les
seves organitzacions sindicals, el problema s’ha fet present a la
llum pública, ha pres cos a les pàgines de la premsa i les revistes
mèdiques.
De
resultes d’aquestes primeres actuacions públiques dels treballadors,
els empresaris i l’administració pública van prendre les primeres
mesures, generalment, conservadores i contràries a les queixes i
reivindicacions laborals. És quan apareixen els primers índexs
d’avaluació sobre les exposicions a l’amiant i les primeres
disposicions legislatives, força tímides i llunyanes de qualsevol
efectivitat per eradicar la malaltia.
A
diferència dels defensors a ultrança de l’amiant, els afectats
parlen de “la tragèdia de l’amiant” i diuen d’ell que “l’amiant mata”, que “és la
mort blanca” o “silenciosa”.
Les
organitzacions que han aconseguit prohibir l’amiant
Els
primers països que han prohibit l’ús de l’amiant han estat, en
primer lloc, els Estats Units d’Amèrica i, més tardanament, la Unió
Europea.
Al
costat dels estats polítics, altres organitzacions humanitàries,
sanitàries, sindicals, etc. han fet possible també la plasmació de
les prohibicions sobre l’ús de l’amiant. Entre aquestes podem
esmentar les següents: l’Organització Mundial de la Salut (OMS),
l’Organització Internacional del Treball (OIT), etc.
